lunes, 26 de febrero de 2018

CAMINAR DES DE GÀTOVA I EL GORGO FINS A OLOCAU

ATMETLLER FLORIT

" La bestia del este" com havien anomenat els serveis meteorológics a la penetració dels vents frets que baixarien molt les temperatures i portarien pluja la setmana próxima, ens deixa un diumenge preciós i el cel és si cap més blau quan es veu amb el contrast de la flor dels ametllers.
Hem escollit aquest día per fer la caminada des de Gàtova a Olocau pujant al Gorgo, la muntanya dominant de la Calderona i ho hem encertat.
Tornem a deixar el cotxe al " Molí de la ceja" i començém a caminar amb una mica més de vigor que ho haviem fet la setmana passada sota un cel ennuvolat i una atmosfera amb pluja i vent.
La pista forestal, que ja ens sembla cassolana, una mica avans d'arrivar a la masia de Tristany ens desviarà a la dreta cap a la muntanya més enlairada de tota la serra.

Pista forestal de Gàtova a Tristany pel molí de " Ceja"
Hem caminat uns tres-cents metres quan me n'adone que he deixat el mòbil damunt del quadre de comandament del cotxe, està expossat al sol i a la vista així que decideixo tornar-lo a buscar.
Quan arrive de tornada al molí, una dona de la meva edat està cridant i gesticulant cara a la construcció com una mena de don quixot femeni, no veig a ningú més i retrase uns segons el tancar el vehícul  per assabentarme del qu'està passant.
No encerte a comprendre lo que passa fins que mig minut després veig un home amb motxila que surt per la porta de mig punt i que amb actitud tranquila i parlar seré li contesta a la emprenyada senyora que l'increpa:

  " Estaba haciendo una foto cariño y mirando el pueblo desde arriba "

Però la dona, lluny de la calma, insisteix amb la seva tesi de que aquella persona, segurament el seu marit s'entretenía massa.
Tot seguit, molt afable el caballer es dirigeig a mi i em diu:

" Hace dieciocho años fuí al Gorgo y el camino sale por aquí abajo "

Senyalant un cami que surt més avall.
Però no vullc extraviarme i prefereix-ho anar pel camí conegut, li dic excussantme i afirmant la meva intenció de caminar quasi-bè fins a Tristany.

" Recuerdo que da mucha vuelta " Insisteix el meu interlocutor.

M'acomiade de la parella, en part perque tinc pressa per tornar on m'estan esperant i també perqué la dona segueix impacient i no vullc ser motiu de "Casus Belli", al home no sembla importar-li gaire la impaciencia de la senyora. M'en vaig sense mirar enrrere.


La pujada ens va elevant per damunt de un paisatge que s'estén llunya, amb una succeció de barrancs i muntanyes qu'ens sembla molt cautivador; al primer plà els atmetllers que son reventats de flors és poden distinguir arreu, donant-li un aspecte preciós al panorama.


Quan arrivem a la surera , la llum que li proporciona el sol encara no massa alt, ens fa gaudir d'una visió molt més lluent que no pas l'última vegada que contemplàrem aquesta part del bosc tan particular; els troncs foscos dels "quercus suber" es diferencien més bé de les fulles i del propi paisatge, ressaltant de tota la massa forestal.
La setmana avans, un día fosc i gris, tot era d'una foscor homogénea, sense les clarors i els contrastos que la llum avui ens proporciona, filtrada per les copes dels àrbres.

Bosq de sureres.

Quasi bè sense adonar-nos arrivem al desviament que indica la pujada al Gorgo.
Una mica més enllà trobem cinc persones que caminen amb motxila i que porten el mateix destí que nosaltres. Per tal de confirmar que anem bé i també per donar una mica de conversa els hi pregunte si aném en la direcció correcta, el més alt que sembla el guía del grup m'indica una senda per la que ells estàn a punt de començar a caminar.
L'única dona de la colla ens explica que s'han perdut i estan molt cansats perquè han pujat a una muntanya que no tocaba, però tot seguit agafen dressera i a la poca estona els perdem de vista. Nosaltres continuem camí tot xino xano.

Vista del Gorgo des de el camí.
La senda està ben traçada i després d'una curta pujada ja no perd altura i ens permet identificar el Gorgo i la collada a la que no tardarem gens en arrivar.
Tornem a trobar a la dona i a un dels integrans de la quadrilla sentats en un marge sota una ombra.
La dona és desfá amb explicacións per explicar-nos qu'és cansada i que tan mateix no fa falta pujar un altra vegada perquè ja venen de pujar-ne una muntanya.
" Es clar que si " la reafirme mentre nosaltres comencem la costa; els altres tres integrans del grup si que han continuat el cami i en els trobarem quasi bè dalt del tot quan començen la baixada. 
" Hi ha un llibre per anotar-se quan arriveu " hem diu amb confiança i certa complicitat l'home alt que avans ens havía indicat el cami.

Punt geodésic del Gorgo
Arrivar a la meta, per xicoteta que sigui, sempre produeix una mena de satisfacció; la lluminositat del dia contribueix afegir-li certa sensació de benestar. Fem fotos i escric un aiku al llibre que han deixat a dalt com a contribució i solidaritat als nombrossos escrits que ja hi consten a les seves pàgines.
Al costat hi ha una fornícula ( és veu a la foto ) que li fà resguard a un betlem de figuretes de plàstic i aspecte de joguina.
Els betlems, les creus i els grafitis ximples, comparteixen espai als cims de les muntanyes; també de vegades les banderes. Pense que lo més integrador sigui el llibre de visites, de escriptura espontània, dona satisfacció a tots els que arriven. Si més no, el gran llibre de la muntanya és ara a internet, on participe amb vehemencia, es democràtic perque les petites satisfaccións com aquesta, tenen també la seva finestra i les grans gestes estàn a l'abast de tot el mon amb fotografies, videos y relats.

Aiku

                                                                    Gorgo

                                                          Sol en el azul
                                                          frescor del aire sin brisa
                                                          la vista lejos.


Arrivem a dinar a Tristany, una mica tard, però ens ve bé perquè el nombros grup que ens ha precedit ara reposa i tenim una taula buida, fa goig veure tanta colla fent les seves xarrades i parlant de les anécdores del dia.
Per arrivar a Olocau, ens queden per caminar les mateixes hores qu'el sol tardarà en trovar el nostre horitzón i per això no ens enretenim massa, lo just per a mirar alguna planteta, gaudir del paisatje o fer alguna foto amb el sol ponent. Tenim senda fins l'aljub i després una bona pista, tot de baixada i passant per tres fonts ja conegudes.


Les abelles tenen tanta set que moltes moren fins i tot aufegades en mig d'un toll mentre nosaltres passem amb cura sense molestar-les.


Ací s'acava la senda i de nou caminem per una pista plana i ben arreglada mentre aprofitem el sol dels últims minuts de la tarda per digitalitzar garroferes, oliveres i atmetllers, mentre esperem la primavera per a tornar a veure les flors i els sorolls que portarà el bon temps. Ara la muntanya es silenciosa i quan t'allunyes del grup només escoltes les teves passes i colpejar dels bastons contra la terra.


El sol ens cuca l'ull darrere un pi quan arrivem a l'última part del cami en el barranc del frare. Son indrets que quasi bé son més de casa qu'el propi jardí.
Patrice Befellón deia que havia pujat moltes vegades a la brecha de Rolando i mai l'havia trobat igual, a mi em passa amb la Calderona i Espadàn, mai em cansa el seu paisatge gratificant, encara després de tans anys i trobe novetats i satisfaccions, això es un regal.



Avui m'he passat d'imatges, és un abús, perdoneu aquesta exageració. No queda llum i ja no en faré més, encara s'han quedat moltes amagades.
Arrivem al passeig d' Olocau amb les seves palmeres característiques, a poqueta nit, al capvespre, com vos agrade més. Una forta abraçada.


No hay comentarios:

Publicar un comentario

Tu comentario está pendiente de moderación.