LA FLOR DEL ESPÍGOL

Ja queia el sol i una suau brisa li movia els cabells i li acaronava el rostre.
Contemplava el camp ple d' herbes i recordava quan havia treballat a la primavera per fell aquell camí.
Ara no es diferenciava res de la  resta de la superficie verda motejada de petites flors blanques.
Un sentiment de comformitat l' envaïa l' ànim.
---Es el cicle de la vida---Rumiava el seu pensament.
Les flors morades del espígol marcaven la vorera del camí,  estaven mòlt maques i  havien creixcut molt en aquells vuit mesos.
---No s' han rendit---Va pensar.
De mica en mica, com si no vullguera cansarse ni fer soroll va agafar el birbador que descansava en la paret de la casa.
Lentament va començar a rascar les herbes.
Cada vegada veia mes esbeltes i boniques aquelles flors morades.
---Açi estem i estarem---Imaginava que li deien.
Seguia rascant la terra i degollant tota mena de matolls.
Es tornava a dibuixar el camí que havia fet a la primavera.
Finalment les herbes, convertides en una pila exanime i terròsa, anaren fóra.
---De vegades les simbiosi son extranyes---Va pensar.
No havia tingut un missatge químic ni quansevol altre producte de la planta.
Només el color de la flor del espígol.  Una aliança que va interpretar el seu cervell.
Un pensament poètic.  Això va ser prou.
Va mirar de nou el camí, ara sense herbes.
Un somriure que no anava per a ningú,  com els boixos es riuen, com si aquelles flors del espígol pogueren entendre la seva ganyota.
Ell ho pensava.
El vespre havia tornat grisos tots els colors. També el morat de les flors del espígol.
Deixà de nou la birbadora recolçada en la paret i aquell aprenent de vell va pensar:
---Mai estaré sol.